Blog

LA PROCESSIONÀRIA DELS PINS

La processionària  dels pins és el nom que es dona a les erugues  d’una papallona nocturna, Thaumetopoea pityocampa.  Una arna d’aquesta espècie pon els ous a les branques d’un pi. En neixen unes erugues que fan diferents mudes. Quan arriba l’hivern, si és prou fred,  el passen dins les bosses de color blanc, que en aquesta  època és quan són més grosses i vistoses, a les branques dels pins.  Quan els dies comencen a ser més càlids, normalment cap a Febrer o Març,  baixen dels arbres i formen unes fileres  de varis metres de longitud (d’aquí lo de processionària) .  Quan troben un lloc adequat, es soterren.  Allà fan una crisàlide de la que al cap d’un temps variable (depenent de la climatologia) surt una papallona (una arna) que s’aparella i pon ous en un pi.

 

 

La filera desapareix per tornar-se una pila d’erugues just en el lloc on comencen a enterrar-se.

És quan corren per terra que són perilloses pels gats i gossos.  Les erugues tenen uns pels molt urticants, que provoquen una forta inflamació de les mucoses en cas de contacte.  Així, si un gos la llepa, sol fregar-se el morro amb les potes i bavejar abundantment.  No sol trigar gaire a inflamar-se-li la llengua i morro.   Podeu intentar  rentar amb aigua abundant la zona, mirant de que no se l’empassi,   i anar al veterinari de seguida. Fins i tot amb atenció veterinària pot ser que perdi part de la llengua per necrosi dels teixits, tot dependrà del  contacte que hi hagi hagut. Si un gos s’empassa una eruga  pot  morir per les lesions a l’esòfag.

Els angioedemes, un tipus de reacció al·lèrgica,  fan un quadre semblant, però típicament fan una inflamació de tot el cap i el morro  (semblen shar-peis), a vegades amb abultaments per tot el cos. Els ulls queden empetitits i a vegades se’ls inflama exageradament la llengua, fins al punt  que no els hi cap a la boca.  També es freguen  amb els peus  perquè es nota la cara i la llengua rares. En aquest cas no hi ha però no hi ha necrosi dels teixits i el pronòstic, amb atenció veterinària, és excel.lent.

En cas de picada de vespa  o altres insectes, s’inflama el punt de la picada i a vegades es freguen amb la pota, però la inflamació sol ser més localitzada.

Si esteu en un bosc de pins, hi ha erugues i el gos presenta uns símptomes com els que hem descrit, porteu-lo al veterinari.  Ja  decidirà ell/ella  si esteu en un cas o en un altre, però si eren erugues no haureu perdut el temps.

La millor prevenció és evitar anar a boscos de pins en l’època en la que baixen dels nius.

Altres mesures de prevenció són  respectar els depredadors naturals de l’espècie i si s’escau potenciar-ne la presència. Les mallerengues , les puputs i altres ocells insectívors depreden les arnes i també les erugues (cosa que no deixa de sorprendre’m , veient en dany que fan a les mucoses d’altres animals). Així  les caixes niu per a mallerengues i  altres ocells insectívors són una bona eina .

Els ratpenats també  depreden la papallona de la processionària i controlen la població d’insectes. Podríem pensar a posar caixes nius per a ratpenats, que també n’hi ha.

Hi ha molts insectes que depreden les erugues.  És per això que les fumigacions amb productes insecticides  són tan controvertides, a llarg termini poden acabar afavorint a les erugues alhora que eliminant a altres papallones i insectes beneficiosos.  Hi ha fumigacions amb bacteris que són més específiques, però tampoc haurien de ser la primera elecció perquè podrien afectar a altres lepidòpters.

I també hi ha trampes amb feromones que enreden als mascles que es pensen  que hi trobaran  l’amor de la seva vida.

Si se us en fan al jardí el millor és eliminar les bosses a l’hivern, quan totes les erugues estan reunides,  anant amb compte amb el polsim de les bosses, que  també és molt urticant per a nosaltres.

 

 

COLLARS, PIPETES, COMPRIMITS, SPRAIS…. QUÈ ÉS MILLOR CONTRA LES PUCES, PAPARRES I MOSQUITS?

 

L’arribada del bon temps també ens porta  puces, paparres i mosquits.   Al mercat hi ha molts productes contra aquests paràsits. Alguns van molt bé i altres no serveixen per a res.   Intentarem aclarir algunes coses basant-nos en la nostra experiència i el que ens comenten els nostres clients

Els productes en pols,  esprais  i polvoritzadors són cosa del passat, hi ha alternatives molt més eficaces. Tanmateix en col·lectivitats, on el factor econòmic pesa més,  poden ser interessants per reduir despesa.

Les pipetes són bons productes, però no són perfectes.  D’entrada, si al super en trobeu unes de molt barates, no us aconsello que les compreu. Fallen i molt.  Les pipetes més bones  són molt efectives contra les puces i fan un efecte repel·lent contra el flebòtom transmissor de la leishmaniosi, tot i que aquest efecte repel·lent és  difícil de valorar en condicions de camp. El principal punt feble de les pipetes, de totes elles,  és que no són molt eficaces contra les paparres. Si on passegeu n’hi ha moltes, el gos us n’agafarà, especialment quan ja faci uns dies que vau posar la pipeta.

Els collars  solen ser millors que les pipetes contra paparres però força  menys  eficaços contra les puces. També repelen al mosquit, tot i que,  com en el cas anterior, aquest efecte fa de mal valorar en condicions de camp.  Compte amb els collars molt barats,  estareu llençant els diners.

Alguns  comprimits orals són, ara com ara,  els productes  més eficaços contra puça i paparra, superant de llarg a qualsevol pipeta i collar. Però ai las, no tenen efecte repel·lent contra el flebòtom transmissor de la Leishmaniosi.

Pel que fa a la Leishmaniosi,  l’efecte repel·lent de les pipetes i collars sobre el  flebòtom és tan sols una disminució de les probabilitats  de ser picats. En zones amb alta incidència de leishmaniosi ens hem trobat amb gossos que tot i portar collar i/o pipetes repel·lents, han emmalaltit. Una cosa són els resultats en condicions de laboratori i una altra en la vida real. Per prevenir la leishmaniosi creiem que el més efectiu és combinar estratègies (productes repel·lents, vacuna, hàbits …).

En la meva opinió no hi ha doncs un producte eficaç contra tot, diguin el que diguin a la publicitat.

Pel tipus de vida de la mascota pot  ser que amb un producte n’hi hagi prou. En altres casos caldrà  fer combinacions.  A l’hora d’inclinar-se per un o altre, o com combinar-los, influeixen factors econòmics,  quin és el  principal paràsit que  causa problemes en el vostre cas concret ,  hàbits de l’animal (surt al carrer, al bosc, s’està en un pis….), si hi ha nens a casa…. A la clínica intentarem  aconsellar-vos en funció a totes aquestes variables.

 

 

ELS GATS PARACAIGUDISTES

Cada any ens ve algun gat que ha saltat del terrat. I per increïble que sembli, la majoria sobreviuen. El nostre rècord està en un salt d’un quart pis, però s’han descrit salts sense mort de més de 10 pisos d’alçada.

No es sap per què ho fan. Pot ser que es desequilibrin, pot ser que no calculin les conseqüències del salt, pot ser que es despistin amb alguna presa potencial que passa a prop.

Els gats sempre cauen drets, i quan baixen fan un efecte “paracaigudes” obrint braços i cames. Quan piquen a terra, solen colpejar amb la barbeta i l’estern. És doncs habitual que es fisurin el paladar i perdin alguna dent. Altres perills són lesions pulmonars i d’òrgans interns, hernies diafragmàtiques i fractures.

Com dèiem molts d’ells sobreviuen. I alguns, un temps després, repeteixen i tornen a caure/saltar. Semblaria que no van acabar d’entendre el que els va passar la primera vegada.

A l’estiu és més fàcil que passi perque les finestres estan obertes. Cal vigilar si el gat fa equilibris a les baranes, se l’està jugant. També cal vigilar en cadells, molt més entremaliats i no tan conscients de les seves capacitats com un adult. Hi ha qui utilitza mosquiteres.

També és interessant que el gat dugui microxip i molt aconsellable que porti un collar amb una placa amb el telèfon i adreça de casa. Quan arriben a baix, estan molt desorientats i tendeixen a amagar-se sota un cotxe o a arraconar-se en algun lloc. Si algú els troba, la xapeta amb el nom o la identificació amb microxip pot marcar la diferència entre recuperar-lo o no.

 

LA LEISHMANIOSI: LA MALALTIA DEL MOSQUIT

La Leishmaniasi és una malaltia causada per un protozou microscòpic . El flebòtom és l’insecte que transporta aquest protozou d’un gos malalt a un gos sà.  El mosquit tigre i el mosquit comú no transmeten la Leishmaniasi.  De fet, aquesta malaltia no la transmet cap mosquit, ja que el flebòtom no ho és pas un mosquit. I com que no ho és, no necessita, com si que passa amb els mosquits,  aigua estancada per a completar el seu cicle vital.   Les larves del flebòtom en tenen prou amb un substrat humit per a desenvolupar-se.

El  principal risc per a un gos no és tant que hi hagi flebòtoms on viu sino que hi hagi gossos malalts de Leishmania.  Sense gossos malalts a la zona, no hi ha malaltia,  per molts flebòtoms que hi hagi.  Quan el flebòtom pica a un gos infectat , ingereix el protozou.  Calen dos dies perquè aquest protozou viatgi de l’aparell digestiu del mosquit fins a “l’aparell picador”. Si aleshores pica a un gos sà, li transmet la malaltia. Si tenim un gos amb Leishmaniosi però que ha rebut tractament mèdic i va fent els controls periòdics,  el protozou no està en sang perifèrica. Per tant  encara que  piqui el flebòtom no hi haurà transmissió de malaltia.

La Leihsmaniasi  no es transmet directament de gos a gos, llepant-se o compartint l’abeurador.

La Leishmaniosi és zoonosi, es transmet dels animals a les persones . Cal també la participació del flebòtom. Això vol dir que el risc el tenim pel fet de viure en una zona amb Leishmania,  tinguem o no gos.  Si a la zona hi ha gossos amb Leishmania sense tractament, això suposa un risc per als gossos i persones de la zona.  En humans només afecta a persones amb el sistema immunitari deprimit:  persones amb tractament de quimioteràpia, malalts de SIDA, leucèmia… Els nens molt petits també tenen cert risc perquè el seu sistema immunitari encara és immadur

Per tant els principals factors de risc serien:

  • Viure en una zona on hi hagi flebòtoms (urbanitzacions, zones boscoses…).
  • Viure en un lloc o prop d’un lloc amb elevat nombre de gossos (urbanitzacions, protectores d’animals, residències, criadors…). Si hi ha molts gossos és més probable que n’hi hagi algun amb Leishmania no diagnosticada. Alhora l’alt nombre de gossos a la zona farà més probable la transmissió del gos malalt a altres gossos. De la nostra zona, on hem observat un major nombre de casos és en urbanitzacions, especialment a la zona de Sant Salvador de Guardiola (sobretot al Calvet). A Manresa ciutat molts menys.
  • Temps d’exposició del gos als flebòtoms. El flebòtom es crepuscular, pica sobretot del capvespre i a la matinada. Si el gos viu al jardí li serà més fàcil contactar amb flebòtoms que al gos de ciutat que està molta menys estona a l’exterior.

 

Els símptomes que dona la malaltia no sempre són evidents.  Normalment hi ha un aprimament i problemes de pell, amb pèrdua de pel i aparició de crostes a orelles, morro, a les durícies dels colzes… Però també pot ser que no faci cap d’aquests  símptomes i que tan sols li sagni el nas, o que tingui diarrees. També un ha gossos sense símptomes però portadors de la Leishmaniosi.

Nosaltres aconsellem fer un test contra aquesta malaltia cap al mes de Desembre o Gener, per valorar si el gos s’ha infectat de Març a Novembre. La interpretació d’un test que doni positiu  requerirà fer altres analítiques ja que no tots els animals que hagin tingut contacte amb la leishmaniosi són animals malalts i que necessitin tractament.

Si finalment el vostre gos es diagnostica com a malalt, caldrà fer el tractament, que tampoc serà el mateix en tots els casos.

És important una bona prevenció.  Va encaminada a, per una banda, evitar que el mosquit piqui (repel·lents)  i per altre, a que  en cas de ser picat, el gos faci una bona resposta immunitària que faci que  la infecció no progressi (vacunes, immunostimulants…).

El vostre veterinari avaluarà el que més us convé en funció de la vostra situació de risc.

 

 

TRAQUEOBRONQUITIS INFECCIOSA CANINA

És una malaltia molt contagiosa que apareix amb major freqüència en èpoques de forts contrastos tèrmics entre el dia i la nit, com ens passa a nosaltres amb els refredats.

Provoca una tos seca, molesta, que s’estimula fàcilment quan l’animal s’esvera o tiba de la corretja i que sol acabar amb una arcada i expulsió de mucositat provinent de la tràquea i de la laringe. Si l’animal ha menjat fa poc, pot ser que acabi amb un vòmit veritable. Molta gent ens porta el gos perquè creu que té alguna cosa clavada al coll.

Pel seu caràcter contagiós quan apareix en col·lectivitats s’estén ràpidament, d’aquí el nom de tos de les gosseres. Hi ha diversos agents infecciosos implicats: virus (parainfluenza canina, adenovirus caní i altres menys habituals) i bacteris (sobretot però no només Bordetella bronchiseptica). La via de contagi és per tos i esternuts, llepat mutu, compartir joguines, contacte indirecte (roba i mans del propietaris, abeuradors…).

Segons la gravetat , l’edat de l’animal, si pateix altres malalties…. fem un tractament o un altre. En la majoria de casos el pronòstic és favorable.

Existeix una vacuna específica per prevenir la malaltia. Segons el cas us aconsellarem posar-la o no.

Com en tants altres casos, el veterinari hauria de ser qui diagnostiqués i tractés la malaltia. Altres patologies (brom, insuficiències cardíaques, tumors…) poden provocar símptomes molt semblants sense tractar-se d’aquesta malaltia.

 

 

DEL LLOP AL CHIHUAHUA

La selecció artificial és la que ens ha portat a gossos tan diferents com un Irish Wolfhound i un Chihuahua.  I tots són descendents dels llops. Fa entre 19000 i 32000 anys els humans van iniciar un procés de selecció que partint del llop ens ha dut a totes les races de gos que hi ha actualment. Per entendre bé com funciona, adjunto un enllaç a una historia que explicava el gran Carl Sagan sobre el cranc Heike, amb aquell estil tan especial que tenia per explicar històries. Més tard es posaria en entredit la teoria dels crancs Heike, però va molt bé per explicar com funciona la selecció artificial.

https://www.youtube.com/watch?v=axCTgdcipVM

En els gossos no només s’han seleccionat característiques físiques sino també de temperament, aptitud…Per això un gos de guarda té un potencial agressiu més alt que un  retriever,  un Husky siberià no serveix per a conduir un ramat , etc.  Això no és sempre cert en tots els individus, però és una tendència en les races. I hauríem de tenir-ho en compte si volem un gos familiar, un gos per guardar una casa o un gos per anar a buscar tòfones. Es van seleccionar les races per fer diferents tasques.  I tot i que sempre s’ha fet, potser ara tendim a seleccionar-les més pel físic que per les aptituds.

La domesticació del gat és  molt més recent, va començar fa 4000 o 5000 anys. Potser d’aquí a 20000 anys els gats seran molt diferents a com son ara, tot depèn cap a on els empenyem amb la selecció artificial.

A vegades ha anat per camins ben estranys, com quan busca intencionadament malalties i mutacions genètiques. Així s’explica que hi hagi gats completament pelats, com els Sphinx, o gossos com els Shar Pei, coneguts pels plecs de la seva pell que es deuen a una malaltia hereditària coneguda com a mucinosi.

 

ELS GOSSOS DE RAÇA PERILLOSA

Us poso un enllaç a la normativa sobre gossos de raça perillosa

http://www.covb.cat/es/particulares/informacion-sobre-mascotas/razas-peligrosas

Fixeu-vos que un gos que mossega, amb independència de si és o no de raça, passa a ser considerat gos perillós i està sotmès a la normativa de races perilloses.

També han de complir aquestes normes els encreuaments de races del llistat, encara que aleshores no siguin de cap raça.

 

LES ESPIGUES

 

 

Les “espigues” que porten problemes als gossos son les llavors del margall bord (Hordeum murinum), una planta que creix a llocs solejats. No en trobarem als boscos de pins. Típicament creix als descampats de les ciutats, marges de camins, horts…

Si passegeu al gos per una zona on hi ha aquesta planta i de sobte comença a esternudar de forma més o menys continuada és que li ha entrat una espiga al nas.  I és molt rar que la tregui per si sol, al menys els primers dies. En algun cas, quan s’estova amb els dies, se l’acaben empassant, però el pobre animal haurà passat molt males estones fins que això passi. També és típic que abans d’esternudar faci una ganyota i acluqui l’ull del costat on té l’espiga.

Si el que fa quan surt d’una zona d’espigues és espolsar el cap i dur-lo inclinat, és que li ha entrat a la orella. I no surten soles, a vegades n’hem trobat a ple hivern, de l’estiu passat… Si no se li treu sol acabar amb una otitis infecciosa secundària.

També és molt freqüent que penetrin per la pell d’entre els dits i migrin. Aleshores es veu un foradet que sempre està humit i el gos no para de llepar.

També n’hem trobat entre el penis i el prepuci, a la vagina, a sota de la tercera parpella de l’ull, als sacs anals… De fet si queda entortolligada amb el pèl pot travessar la pell de qualssevol part del cos.

No us espereu a veure si la treu. Com més temps passi més ens pot costar trobar.la, especialment les del nas i les que fan fístula al peu.

Com a prevenció cal evitar passejar els gossos en zones d’espigues, sobretot al finals de maig i juny.  Per deixar-los córrer lliurement, en aquesta època és millor anar a un bosc de pins

 

ANIMALS PERDUTS

Us adjunto un enllaç a la web de l’Ajuntament de Manresa on s’explica què fer si us trobeu un animal abandonat.

Fixeu-vos que la distinció entre animal perdut o animal abandonat es basa en que dugui identificació. A efectes legals és una diferència important.

https://www.manresa.cat/web/article/4657-animals-perduts-o-abandonats

 

VIATJAR AMB ANIMALS

Si teniu previst viatjar amb el vostre animal, cal que us informeu dels requisits legals per fer-ho. Us poso un enllaç a la web del col.legi de Veterinaris de Barcelona on els explica en detall.

http://www.covb.cat/ca/particulars/viatjar-amb-la-mascota